9 de març: BANYADORES, PRIMER 6a!

Diumenge, Banyadores, mal temps, promet ser dia curt d’escalada perquè hi ha risc que plogui....Ens trobem amb els papis ( Marta i Marc + Joan ) i enfilem cap a Banyadores, ells dos fa temps que no escalen i en tenen un munt de ganes!!!!
Ens posem al sector Amazònia, tot es veu molt i molt llis....en Marc obre Ondina (V) mentre l’Albert fa lo seu amb Espeó Laia (V). Comencem bé, ens pensem que són quarts i en Marc es troba amb un pas finet finet....quan baixa ens tornem a mirar les ressenyes, serà que no són quarts....En anem turnant obrint aquestes dues vies, però cauen gotes, la Marta i en Marc es retiren amb en Joan i nosaltres continuem però fent de segons, ja que si plou només hem de tirar la corda.....

...però no plou, i l’Albert ja en té prou de fer de segon, així que se’n va cap a un 6a que havia provat de segon amb en Pep decidit a obrir-lo... i s’hi posa!

Espectacular...em fa patir una mica, a la segona xapa remuga una mica però quan li diem que si no ho veu clar baixi ens diu que no, que ho pot obrir...SI SENYOR, dominant els nervis, compi!!! S’està una estona mirant la via, molt ben fet, la mà esquerra és bona però per sobre de la xapa hi ha la dimensió desconeguda, a més fa temps que l’ha fet i no la recorda massa, millor mirar-s’ho abans....
La via és d’adherència, i hi ha bons peus però....El campeolon agafa embrenzida i tira amunt, el veiem passar el pes a la cama esquerra, obrir la dreta i el molt mamon ( metre 80) arriba a la tercera xapa i respira....ja només queda un tros fins a la reunió!!!continua tirant amunt i el perdem de vista, ens posem taquicàrdics, fins que el veiem anclar-se a la reunió...BUF BUF!! Sentim exclamacions d’alegria des de la reunió, i quan arriba a terra els abracem tots, quina emoció, el meu compi ha aconseguit un gran objectiu!!!!!!!
Moltes felicitats, japiman!!!!

En Norbi i jo decidim fer un pegue de segons, la via des d’abaix es veu assequible però si és un 6a serà per algo....i efectiviuonder....
El pas es troba entre la segona i la tercera xapa, en Norbi proba vàries posicions fins que es col·loca bé i treu el pas, la resta és finet finet però assequible anant de segon...
Jo també la probo, m’hi veig bé, i la disfruto...la via és curta però intensa, anar pujant els peus en adherència i hi ha un parell de mans bones i la resta són cosetes per equilibrar o ni això, ( almenys la versió-nès), els meus gats són loctite enganxat a la paret, crec que la trec col·locant bé els peus en adherència, és un gustazo quan s’enganxen d’aquesta manera.....Arribo a dalt super contenta, però amb dubtes d’obrir-la, això si, el gusanillo hi és...
En Norbi es veu bé i la obre, xapa la segona i es col·loca per fer un passet finet entre la segona i la tercera, sentim com es queixa de que s’ha col·locat malament però ho arregla amb un canvi de peus...peu esquerra, peu dret, mà esquerra bona, passant pes i tercera xapa, FANTÀSTIC!!!! Queda el tros llis, a mi és el que més respecte em fa, però ho puja en un plis, i novament sentim des d’abaix exclamacions d’alegria, i ens tornem a abraçar quan toca de peus a terra...

I ara em toca a mi.....dubto un munt, tots dos em diuen que la puc obrir així que decideixo provar-ho, si no m’hi veig deixo un mallon o una cinta, l’Albert em dóna permis de deixar-hi material...( perquè porto les seves cintes...).
Començo a controlar la respiració, estic bastant nerviosa però crec que ho puc fer, el primer pas fins a la xapa és raro, xapo i em netejo els gats, fins a la segona ho veig bastant clar, m’ho he mirat molt quan ho han fet ells, xapo la segona i em penjo.....aqui ve lo maco, tinc clar que no arribaré a xapar tant fàcilment com ells perquè no tinc la mateixa envergadura de braços, continuo controlant la respiració, sento que l’albert em diu que tranquila i que visualitzi els passos i ho faig....recordo els passos, sé que un cop hagi pujat peus he de tirar amunt, abans m’he recolzat a la paret de l’altre canto per pujar el peu dret, crec que si faig això ja arribo la tercera xapa....li crido al Norbi “al tanto que voy” i pujo, passos estudiats mà esquerra, pujo els peus, m’equilibro i pujo el dret més amunt...no arribo a la xapa, he de deixar la bona mà esquerra, m’equilibro amb un cigronet i busco una cinta al cantó dret de l’arnés....cinta que no hi és. Cagada. Tinc les cintes a l’altre cantó i no puc canivar la mà, l’esquerra m’equilibra, els peus estan ben col·locats i m’aguanten SEGUR però els nervis apareixen.....per sort tinc el SUPER FROG de l’Albert que he estat a punt de refusar al peu de via...em diuen on és, l’agafo i l’intento col·locar, em maleeixo els ossos per no haver-li fet més cas al compi quan m’ha explicat com funciona, a la primera no me’l pilla però a la segona si...BUF BUF BUF!!! Passo la corda, em penjo, i ja sóc feliç!!!! En Norbi em diu que canviï la cinta, ara si, puc pillar la de l’esquerra....bufbufbuf+moto!!!! Em col·loco bé el material a l’arnés, em calmo una mica, i em torno a mirar el passos...novament en equilibri he de tirar amunt, hi ha mà assequible pero he de pujar peus, aquesta és el tros que em fa més respecte...torno a cridar “al tanto que voy”, sento els ànims de l’Albert i en Norb, i tiro amunt, col·locant peus, arribo a la mà, m’equilibro, moscata ni corda...I JA ESTÀ!!!!!
PRUEBA SUPERADA!!!
Començo a cridar de l’alegria i a gesticular, l’Albert em fa fotos en ple moment d’eufòria, em miro la via cap a baix i no m’ho puc creure, quina il·lusió, quina via més maca....I AL MARESME!!!! Un somni fet realitat!!!
Sento les felicitacions, em baixen i m’abraço una i altre vegada amb els meus compis, ara l’un ara l’altre i perquè no n’hi ha més...em passo una estona important tremolant, és l’emoció, estem tots 3 eufòrics.....cigarro, m’assec, em trec el casc i m’intento calmar, però no puc, continuo tremolant i em torno a abraçar......
Estem els 3 eufòrics, deicim plegar i anar a buscar bravas+cervesita, això s’ha de celebrar!!! Gran dia d’escalada!!!

Gràcies, Norbi, per assegurar-me i tranquil·litzar-me, pels riures i pels ànims..... Gràcies, Cris, Uri , Marti, Marta, Lor....per alegrar-vos i per felicitar-me...
Gràcies, japicompi, per ser sempre a peu de via animant-me i aguantant-me, per confiar en mi, per fer-me pujar moltes vegades a base de bones paraules ( wenu, no sempre, tampoc serà tot tant maco que més d’un crit m’he endut...;P)-..... un privilegi ser la teva cordada.