Resolent temes pendents....

Finalment, HE TORNAT A ESQUIAR!!!!! Després de 10 ANYETS de no practicar el mal anomenat "esport de pijos", la menda lerenda encara se'n recordava de posar-se els esquis!!! Quina emoció!!! Recordar vells temps quan la familia Roca muntava en aquell destartalat Seat Malaga a les 6 del matí per arribar a Port del Compte a primera hora....Buf! I la mama estudiant anglès al bar, i el papa i el tio Pedro, amb els tirants del barça, aprenent a esquiar mentre les germanes Roca feien el què podien per la muntanya....Quins temps aquells!
Divendres vam pujar a l'apartament de la Laura amb l'Uri (xermanet de la susodicha), el Nitz i la menda. Dissabte no massa d'hora ens vam plantar a Grau Roig, llogar botes i cap a les pistes! La primera va ser una verda amb una cinta transpotadora ( rollo Star Trek!) i la primera baixada...buf, quina vergonya i quina emoció! Però encara me'n recordava d'alguna coseta, tant, que els meus compis d'esquí van decidir pujar-me de grau a la següent baixada....Aquesta penya esquia MOLT però que MOLT bé!!! Jo només veia la Laura baixant amb un estil impecable, l'Uri amb el snow fent virgueries i en Nitz baixant super ràpid sense perdre's cap bony on poder saltar...Per Déu, quina vergonya! On punyeta m'havia fotut?
Després ens vam trobar ( al bar, on si no!) amb el Papa, l'Eli i la Montse, i després de fer-la petar una estoneta CAP ABAIX!Novament, em trobava rodejada de professionals de l'esqui....Intentava seguir les seves S però em resultava impossible girar tant ràpid, així que poc a poc, sempre puc arribar a baix amb els esquis a les espatlles...;P
Més d'una vegada els vaig perdre i tot d'una veia uns pals amunt que em feien senyes des de la cua d'un telecadira...;P
Gràcies, compis, pel dia, pel suport, pels ànims, pel riure, i per la paciència, SOU CUAJANUDOS!!! moltíssimes gràcies!!!

Momento japi al telesilla...Si, Norbi, no porto casc, ja ho sé, però wenu, es que tu ets un professional, xaval!
L'endemà ens vam tornar a aixecar no massa d'hora ( aquesta vegada mea culpa!) i vam anar a fer la ferrata de Racons...molt xula! Amb una panxeta que et fa sentir orgullós de la quota del climbat...i aquesta vegada sense caigues i sense parar ni penjar-me! OE, OE OE OE!!! L'eufòria del momentazo panxeta+graons es va cobrar un important morat al genoll esquerra, però mira, és un record "perecedero" del subido i del, novament, GRAN dia...

Moment japi post ferrata...

Gràcies Laura i Uri per l'acolliment de tot el finde, i per fer-nos sentir com a casa...I a tots, Bert, Norbi, Eli i Montse pel finde, per l'esquiada, per la ferrata, per, novament, un finde inobidable en el qual he resolt un altre dels meus temes pendents (tornar a esquiar), tot i que amb l'emoció del moment n'han sortit molts d'altres...Quan anem a acampar??? ;P