dilluns, 23 de febrer del 2009
diumenge, 15 de febrer del 2009
Castell de Burriac, 15-2-2009
(crònica by Gus, pendent dela revisió ortogràfica!!!)
Diumenge 15 de febrer de 2009, són les 9:30 del mati. No m’ho puc creure, només fa 5 hores que em vaig anar al llit i el mateix soroll que em tortura de dilluns a divendres també ho fa avui que es festiu. He quedat amb els amics per fer una caminada pel camp. Què faig jo un diumenge llevant-me tant d’hora si a més a més el camp no es lo meu?. La proposta era pujar caminant al Castell de Burriac un passeig que havien previst duraria un parell d’hores. Be, tot sigui per passar una bona estona, a més a més serà un perfecte substitutiu del gimnàs, ja que els caps de setmana mai hi vaig. Així que després de pensar-m’ho dos, tres o quatre vegades surto del llit, i ja faig tard com sempre, així que em prenc un Cola-Cao ràpid, preparo l’entrepà i corrent cap a Cabrera que es el punt de trobada.
Només aparcar em trobo a l’Alex que arriba un minut més tard que jo, uff… com a mínim no soc l’únic que se li han quedat enganxats els llençols. Arribem al bar a on havien quedat, l’Amanda ja està impacient a la porta, amb un perfecte equip fashion de muntanya, es nota que ha es mira les últimes tendències del Decathlon. Lo que més en crida l’atenció es el seu mocador rollo palestí que porta al voltant del coll, ella diu que ha anat a l’India, però potser s’ha equivocat al comprar-lo. Deu ser com els guiris que venen aquí i compren un barret mexicà com a record de la seva estada a Catalunya.
La gran sorpresa ens espera dintre del bar, a on eren la Agnès i el seu amic Albert que són companys d’escalada i estan perfectament equipats per la muntanya. A més a més l’Agnès ha portat el seu gos en Kissu que dona un aspecte més bucòlic a tot plegat. Però lo millor es la Vane i el seu noi, en Josep Maria. Ella ve amb un model esport, però no precisament de muntanya, sinó com el que va a passejar per les Rambles de Barcelona, i com no perfectament maquillada per l’ocasió. Aquesta noia està molt preparada per aquests temes, utilitza productes d’alta qualitat. Jo crec que la màscara de pestanyes es aquesta Waterproof de Max Factor perquè durant tota l’estona va resistir perfectament. Va ser sense dubtes la reina del Castell de Burriac. Ell un noi molt simpàtic, anava una mica més per l’ocasió, tot i que tampoc era ben be per caminar per la muntanya. Aquesta parella es fantàstica perquè sabeu quin es el distintiu de que anaven de muntanya? Les bambes, que per cert tots dos portaven el mateix model en perfecta conjunció, unes Salomon negres super guapes. Això si, per si de cas la Vane tenia les seves botes esperant al cotxe.
L’Alex i jo tampoc es que tinguéssim gaire pinta de muntanyeros. Jo havia agafat una sudadera amb caputxa per si feia fred i una jaqueta mig impermeable per si queien quatre gotes amb els texans i les botes de muntanya.
Comencem la pujada molt animats, es un camí de terra, una pista forestal bastant ample que fins a la meitat poden passar cotxes, que per cert molesten bastant. Jo pensava que seria més dur però la veritat es que es bastant assequible. L’única dificultat es que en 3 o 4 moments puntuals el desnivell es una mica més pronunciat i les cames es carreguen una mica més. La primera anècdota va succeir quan al poc de començar a l’Amanda se li acudeix de comprar una ampolla d’aigua en el merendero a on ella venia amb els seus pares quan era petita. Joder el merendero ara son quatre runes amb un aspecte fantasmagòric. Teníeu que veure la cara de l’Amanda amb cara d’incredulitat i caminant poc a poc com si fos Nicole Kidman a “Los Otros”. Tots els anys se li van caure a sobre de sobte. Aquell lloc d’infantesa avia desaparegut!!!!. Be, per sort l’Agnès va preparada i porta aigua per tots, com es nota l’experiència. La Vane va en primer lloc amb el Josep Maria, tot i que només van durar 5 minuts després ja va haver de baixar el ritme. Clar tant d’aire pur li començava a afectar. Poc a poc anem fent la pujada, i cap a la meitat comencem a gaudir d’unes vistes esplèndides, amb el mar de fons. Ens parem i ens fem unes fotos amb l’ajuda d’una parella de mitjana edat que feia el mateix passeig que nosaltres. Cap a tres quarts del camí ja es més dur, però el castell es veu ja molt aprop. Les parades són cada vegada més continues perque l’Amanda i la Vane no es veuen en cor de fer-ho tot seguit. Aquestes noies necessiten fer més esport.
Ja estem en el tros final, a on hi ha una bifurcació. Per un costat està la mateixa pista forestal que portabem, per l’altre un camí de cabres d’aquells estrets. Decidim fer una mica d’aventura i ens fiquem per aquí. Entre roques i esquivant branques pujem, ara si amb certa dificultat. Es molt més xulo i emocionant aquests minuts finals que tota l’anterior pujada, però no se per què jo crec que a la Vane no li està agradant gaire. Potser te por de que ens podem perdre. Però no, al final arriben a l’entrada del Castell, que no te res d’especial excepte unes bonísimes vistes del maresme. Guau el mar està super maco amb uns raigs de sol que penetren entre els núvols i que incideixen en ell, les muntanyes del voltant molt verdes, com es nota que ha plogut molt últimament. Estem una mitja hora o mes xerrant tots mirant cap a l’horitzó, només per aquesta estona ja ha valgut la pena matinar.
Finalment decidim començar la baixada, ara tota per el camí senyalat, es molt més ràpid que pujar, potser en 20 ó 30 minuts ho vam poder fer. Ara si que la Vane es posa de líder del grup i no el perd en tota la baixada, es nota que te gana. A mi em fa una mica de pena perquè m’ho estava passant molt be, però be una altre dia espero podem fer algo semblant. Això si no ens despedim sense passar primer pel bar i menjar-nos unes croquetes, unes olives, unes braves i les Coca-Colas de rigor.
A sigut un diumenge diferent, sempre es un plaer anar amb els amics de la feina. Un altre dia parlarem de “La ola” avui no ho hem fet.
Diumenge 15 de febrer de 2009, són les 9:30 del mati. No m’ho puc creure, només fa 5 hores que em vaig anar al llit i el mateix soroll que em tortura de dilluns a divendres també ho fa avui que es festiu. He quedat amb els amics per fer una caminada pel camp. Què faig jo un diumenge llevant-me tant d’hora si a més a més el camp no es lo meu?. La proposta era pujar caminant al Castell de Burriac un passeig que havien previst duraria un parell d’hores. Be, tot sigui per passar una bona estona, a més a més serà un perfecte substitutiu del gimnàs, ja que els caps de setmana mai hi vaig. Així que després de pensar-m’ho dos, tres o quatre vegades surto del llit, i ja faig tard com sempre, així que em prenc un Cola-Cao ràpid, preparo l’entrepà i corrent cap a Cabrera que es el punt de trobada.
Només aparcar em trobo a l’Alex que arriba un minut més tard que jo, uff… com a mínim no soc l’únic que se li han quedat enganxats els llençols. Arribem al bar a on havien quedat, l’Amanda ja està impacient a la porta, amb un perfecte equip fashion de muntanya, es nota que ha es mira les últimes tendències del Decathlon. Lo que més en crida l’atenció es el seu mocador rollo palestí que porta al voltant del coll, ella diu que ha anat a l’India, però potser s’ha equivocat al comprar-lo. Deu ser com els guiris que venen aquí i compren un barret mexicà com a record de la seva estada a Catalunya.
La gran sorpresa ens espera dintre del bar, a on eren la Agnès i el seu amic Albert que són companys d’escalada i estan perfectament equipats per la muntanya. A més a més l’Agnès ha portat el seu gos en Kissu que dona un aspecte més bucòlic a tot plegat. Però lo millor es la Vane i el seu noi, en Josep Maria. Ella ve amb un model esport, però no precisament de muntanya, sinó com el que va a passejar per les Rambles de Barcelona, i com no perfectament maquillada per l’ocasió. Aquesta noia està molt preparada per aquests temes, utilitza productes d’alta qualitat. Jo crec que la màscara de pestanyes es aquesta Waterproof de Max Factor perquè durant tota l’estona va resistir perfectament. Va ser sense dubtes la reina del Castell de Burriac. Ell un noi molt simpàtic, anava una mica més per l’ocasió, tot i que tampoc era ben be per caminar per la muntanya. Aquesta parella es fantàstica perquè sabeu quin es el distintiu de que anaven de muntanya? Les bambes, que per cert tots dos portaven el mateix model en perfecta conjunció, unes Salomon negres super guapes. Això si, per si de cas la Vane tenia les seves botes esperant al cotxe.
L’Alex i jo tampoc es que tinguéssim gaire pinta de muntanyeros. Jo havia agafat una sudadera amb caputxa per si feia fred i una jaqueta mig impermeable per si queien quatre gotes amb els texans i les botes de muntanya.
Comencem la pujada molt animats, es un camí de terra, una pista forestal bastant ample que fins a la meitat poden passar cotxes, que per cert molesten bastant. Jo pensava que seria més dur però la veritat es que es bastant assequible. L’única dificultat es que en 3 o 4 moments puntuals el desnivell es una mica més pronunciat i les cames es carreguen una mica més. La primera anècdota va succeir quan al poc de començar a l’Amanda se li acudeix de comprar una ampolla d’aigua en el merendero a on ella venia amb els seus pares quan era petita. Joder el merendero ara son quatre runes amb un aspecte fantasmagòric. Teníeu que veure la cara de l’Amanda amb cara d’incredulitat i caminant poc a poc com si fos Nicole Kidman a “Los Otros”. Tots els anys se li van caure a sobre de sobte. Aquell lloc d’infantesa avia desaparegut!!!!. Be, per sort l’Agnès va preparada i porta aigua per tots, com es nota l’experiència. La Vane va en primer lloc amb el Josep Maria, tot i que només van durar 5 minuts després ja va haver de baixar el ritme. Clar tant d’aire pur li començava a afectar. Poc a poc anem fent la pujada, i cap a la meitat comencem a gaudir d’unes vistes esplèndides, amb el mar de fons. Ens parem i ens fem unes fotos amb l’ajuda d’una parella de mitjana edat que feia el mateix passeig que nosaltres. Cap a tres quarts del camí ja es més dur, però el castell es veu ja molt aprop. Les parades són cada vegada més continues perque l’Amanda i la Vane no es veuen en cor de fer-ho tot seguit. Aquestes noies necessiten fer més esport.
Ja estem en el tros final, a on hi ha una bifurcació. Per un costat està la mateixa pista forestal que portabem, per l’altre un camí de cabres d’aquells estrets. Decidim fer una mica d’aventura i ens fiquem per aquí. Entre roques i esquivant branques pujem, ara si amb certa dificultat. Es molt més xulo i emocionant aquests minuts finals que tota l’anterior pujada, però no se per què jo crec que a la Vane no li està agradant gaire. Potser te por de que ens podem perdre. Però no, al final arriben a l’entrada del Castell, que no te res d’especial excepte unes bonísimes vistes del maresme. Guau el mar està super maco amb uns raigs de sol que penetren entre els núvols i que incideixen en ell, les muntanyes del voltant molt verdes, com es nota que ha plogut molt últimament. Estem una mitja hora o mes xerrant tots mirant cap a l’horitzó, només per aquesta estona ja ha valgut la pena matinar.
Finalment decidim començar la baixada, ara tota per el camí senyalat, es molt més ràpid que pujar, potser en 20 ó 30 minuts ho vam poder fer. Ara si que la Vane es posa de líder del grup i no el perd en tota la baixada, es nota que te gana. A mi em fa una mica de pena perquè m’ho estava passant molt be, però be una altre dia espero podem fer algo semblant. Això si no ens despedim sense passar primer pel bar i menjar-nos unes croquetes, unes olives, unes braves i les Coca-Colas de rigor.
A sigut un diumenge diferent, sempre es un plaer anar amb els amics de la feina. Un altre dia parlarem de “La ola” avui no ho hem fet.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)