Ens posem al sector Amazònia, tot es veu molt i molt llis....en Marc obre Ondina (V) mentre l’Albert fa lo seu amb Espeó Laia (V). Comencem bé, ens pensem que són quarts i en Marc es troba amb un pas finet finet....quan baixa ens tornem a mirar les ressenyes, serà que no són quarts....En anem turnant obrint aquestes dues vies, però cauen gotes, la Marta i en Marc es retiren amb en Joan i nosaltres continuem però fent de segons, ja que si plou només hem de tirar la corda.....
La via és d’adherència, i hi ha bons peus però....El campeolon agafa embrenzida i tira amunt, el veiem passar el pes a la cama esquerra, obrir la dreta i el molt mamon ( metre 80) arriba a la tercera xapa i respira....ja només queda un tros fins a la reunió!!!continua tirant amunt i el perdem de vista, ens posem taquicàrdics, fins que el veiem anclar-se a la reunió...BUF BUF!! Sentim exclamacions d’alegria des de la reunió, i quan arriba a terra els abracem tots, quina emoció, el meu compi ha aconseguit un gran objectiu!!!!!!!
Moltes felicitats, japiman!!!!
En Norbi i jo decidim fer un pegue de segons, la via des d’abaix es veu assequible però si és un 6a serà per algo....i efectiviuonder....
El pas es troba entre la segona i la tercera xapa, en Norbi proba vàries posicions fins que es col·loca bé i treu el pas, la resta és finet finet però assequible anant de segon...
Jo també la probo, m’hi veig bé, i la disfruto...la via és curta però intensa, anar pujant els peus en adherència i hi ha un parell de mans bones i la resta són cosetes per equilibrar o ni això, ( almenys la versió-nès), els meus gats són loctite enganxat a la paret, crec que la trec col·locant bé els peus en adherència, és un gustazo quan s’enganxen d’aquesta manera.....Arribo a dalt super contenta, però amb dubtes d’obrir-la, això si, el gusanillo hi és...
En Norbi es veu bé i la obre, xapa la segona i es col·loca per fer un passet finet entre la segona i la tercera, sentim com es queixa de que s’ha col·locat malament però ho arregla amb un canvi de peus...peu esquerra, peu dret, mà esquerra bona, passant pes i tercera xapa, FANTÀSTIC!!!! Queda el tros llis, a mi és el que més respecte em fa, però ho puja en un plis, i novament sentim des d’abaix exclamacions d’alegria, i ens tornem a abraçar quan toca de peus a terra...
I ara em toca a mi.....dubto un munt, tots dos em diuen que la puc obrir així que decideixo provar-ho, si no m’hi veig deixo un mallon o una cinta, l’Albert em dóna permis de deixar-hi material...( perquè porto les seves cintes...).
Començo a controlar la respiració, estic bastant nerviosa però crec que ho puc fer, el primer pas fins a la xapa és raro, xapo i em netejo els gats, fins a la segona ho veig bastant clar, m’ho he mirat molt quan ho han fet ells, xapo la segona i em penjo.....aqui ve lo maco, tinc clar que no arribaré a xapar tant fàcilment com ells perquè no tinc la mateixa envergadura de braços, continuo controlant la respiració, sento que l’albert em diu que tranquila i que visualitzi els passos i ho faig....recordo els passos, sé que un cop hagi pujat peus he de tirar amunt, abans m’he recolzat a la paret de l’altre canto per pujar el peu dret, crec que si faig això ja arribo la tercera xapa....li crido al Norbi “al tanto que voy” i pujo, passos estudiats mà esquerra, pujo els peus, m’equilibro i pujo el dret més amunt...no arribo a la xapa, he de deixar la bona mà esquerra, m’equilibro amb un cigronet i busco una cinta al cantó dret de l’arnés....cinta que no hi és. Cagada. Tinc les cintes a l’altre cantó i no puc canivar la mà, l’esquerra m’equilibra, els peus estan ben col·locats i m’aguanten SEGUR però els nervis apareixen.....per sort tinc el SUPER FROG de l’Albert que he estat a punt de refusar al peu de via...em diuen on és, l’agafo i l’intento col·locar, em maleeixo els ossos per no haver-li fet més cas al compi quan m’ha explicat com funciona, a la primera no me’l pilla però a la segona si...BUF BUF BUF!!! Passo la corda, em penjo, i ja sóc feliç!!!! En Norbi em diu que canviï la cinta, ara si, puc pillar la de l’esquerra....bufbufbuf+moto!!!! Em col·loco bé el material a l’arnés, em calmo una mica, i em torno a mirar el passos...novament en equilibri he de tirar amunt, hi ha mà assequible pero he de pujar peus, aquesta és el tros que em fa més respecte...torno a cridar “al tanto que voy”, sento els ànims de l’Albert i en Norb, i tiro amunt, col·locant peus, arribo a la mà, m’equilibro, moscata ni corda...I JA ESTÀ!!!!!
PRUEBA SUPERADA!!!
Començo a cridar de l’alegria i a gesticular, l’Albert em fa fotos en ple moment d’eufòria, em miro la via cap a baix i no m’ho puc creure, quina il·lusió, quina via més maca....I AL MARESME!!!! Un somni fet realitat!!!
Sento les felicitacions, em baixen i m’abraço una i altre vegada amb els meus compis, ara l’un ara l’altre i perquè no n’hi ha més...em passo una estona important tremolant, és l’emoció, estem tots 3 eufòrics.....cigarro, m’assec, em trec el casc i m’intento calmar, però no puc, continuo tremolant i em torno a abraçar......
Estem els 3 eufòrics, deicim plegar i anar a buscar bravas+cervesita, això s’ha de celebrar!!! Gran dia d’escalada!!!
Gràcies, Norbi, per assegurar-me i tranquil·litzar-me, pels riures i pels ànims..... Gràcies, Cris, Uri , Marti, Marta, Lor....per alegrar-vos i per felicitar-me...
Gràcies, japicompi, per ser sempre a peu de via animant-me i aguantant-me, per confiar en mi, per fer-me pujar moltes vegades a base de bones paraules ( wenu, no sempre, tampoc serà tot tant maco que més d’un crit m’he endut...;P)-..... un privilegi ser la teva cordada.
