dilluns, 9 de març del 2009
diumenge, 1 de març del 2009
repte aconseguit!!! Canal Occidental amb Bert, 1 de febrer de 09
I, FINALMENT, ELS JAPIS HO HAN ACONSEGUIT! És un repte fàcil per algunes de les fieres que tinc com a amics, però almenys per mi era un repte, la Canal Occidental (170m 45º-50º) no presenta més dificultats però era la primera vegada que no depenia de cap monitor ni company amb experiència......
Divendres: lloguer material, en Bert s'ha d'esperar moooolt i això ens retrassa un munt, acabem sortint a les 19h de bcn.....truquem al refu per avisar de que arribem tard, per sort són molt i molt amables i ens esperen, un gustazo el nou personal.....la pujada fins al refu, amb frontal, intuint el camí i amb el cel estrellat és tremenda, tot i que fa pal posar-se a caminar amb la peacho mochilla......
Dissabte matí, esmorzem a les 8, acabem sortint a quarts de deu, fa bon dia i la canal és un xino xano però no cal confiar-se, hem de millorar els timmings....En Bert està eufòric ( pa muestra un boton), anem amb el kit completo, hem après a fer les coses bé ( gràcies companys i Josep!), amb respecte però amb moltíssimes ganes! La idea és fer la canal i després pujar al Gra de Fajol Gran per acabar baixant pel coll de la Marrana....
I comencem a pujar! Ens trobem gel just a l'entrada de la Canal, no hi ha massa inclinació, jo no m'ho penso i hi clavo els grampons, en Bert és més prudent i boreja...l'adrenalina comença a fluir! La trobem més fàcil de quan la vam fer amb el curs....
Bert salvant el tros de gel....
El que ens queda de canal, estem anant molt bé, no ens encordem i anem tranquils, segurs i, el més important, ho estem disfrutant!!!
Li faig un video al compi, que s'ho mereix, perquè més amunt (anant cap al gra de Fajol Gran) m'ha d'aguantar algun "improperrio"....;P
Ens anem turnant per fer-nos fotos, hi ha troços amb escaleta i altres que no, així que anem improvitzant...;P
I arriba el final...que bé que es va amb material bo!!!! I amb confiança!!! ;P
Foto de cim, molt i molt contents, comentem la jugada però fa vent i decidim anar tirant, les cordades d'altres corredors van arribant i fent el gra de fajol petit, és divertit veure les petites formiguetes.....però el nostre objectiu és el Fajol gran!!!!
I aqui comencem els problemes.....comencem a rodejar per arribar a la carena, la neu està tova i ens comencem a enfonsar.....passa pel nostre costat una parella encordats amb 10 metres de distància entre tots dos (mínim!) i una comba del copon, realment la gent fa coses molt rares....
Jo em foto de molt mala milk, quatre passes i no puc més, pot més el desànim....en Bert em va animant, té raó, queda molt i molt poc, però se m'està fent etern.....
L'últim esforç i arribem al cim!!!! Les vistes són espectaculars però jo ja no tinc humor, en Bert em fa un gest indicant un somriure, i ric una mica, però són tant rancia que no vull ni foto al cim, pujar així no és pujar......
En Bert si que disfruta del cim i de les vistes, és divertit veure la creu tant enfonsada!!!!! comencem a tirar cap avall, encara ens queda i hi ha uns nuvols que no ens agraden ( ja deia la meteo que a la tarda canviava....) i les ganes d'arribar al refu són tremendes.....Jo canvio la cara baixant, té raó el compi, ha sigut un gran dia!!! Xino xano anem tirant, sin prisa però sin pausa!!!
I a punt d'arribar al refugi, assenyalant la canal que acabem de fer, molt i molt contents!!! Gràcies per la paciència i per tot, compi, ets un tremendíssim!!!
dilluns, 23 de febrer del 2009
diumenge, 15 de febrer del 2009
Castell de Burriac, 15-2-2009
(crònica by Gus, pendent dela revisió ortogràfica!!!)
Diumenge 15 de febrer de 2009, són les 9:30 del mati. No m’ho puc creure, només fa 5 hores que em vaig anar al llit i el mateix soroll que em tortura de dilluns a divendres també ho fa avui que es festiu. He quedat amb els amics per fer una caminada pel camp. Què faig jo un diumenge llevant-me tant d’hora si a més a més el camp no es lo meu?. La proposta era pujar caminant al Castell de Burriac un passeig que havien previst duraria un parell d’hores. Be, tot sigui per passar una bona estona, a més a més serà un perfecte substitutiu del gimnàs, ja que els caps de setmana mai hi vaig. Així que després de pensar-m’ho dos, tres o quatre vegades surto del llit, i ja faig tard com sempre, així que em prenc un Cola-Cao ràpid, preparo l’entrepà i corrent cap a Cabrera que es el punt de trobada.
Només aparcar em trobo a l’Alex que arriba un minut més tard que jo, uff… com a mínim no soc l’únic que se li han quedat enganxats els llençols. Arribem al bar a on havien quedat, l’Amanda ja està impacient a la porta, amb un perfecte equip fashion de muntanya, es nota que ha es mira les últimes tendències del Decathlon. Lo que més en crida l’atenció es el seu mocador rollo palestí que porta al voltant del coll, ella diu que ha anat a l’India, però potser s’ha equivocat al comprar-lo. Deu ser com els guiris que venen aquí i compren un barret mexicà com a record de la seva estada a Catalunya.
La gran sorpresa ens espera dintre del bar, a on eren la Agnès i el seu amic Albert que són companys d’escalada i estan perfectament equipats per la muntanya. A més a més l’Agnès ha portat el seu gos en Kissu que dona un aspecte més bucòlic a tot plegat. Però lo millor es la Vane i el seu noi, en Josep Maria. Ella ve amb un model esport, però no precisament de muntanya, sinó com el que va a passejar per les Rambles de Barcelona, i com no perfectament maquillada per l’ocasió. Aquesta noia està molt preparada per aquests temes, utilitza productes d’alta qualitat. Jo crec que la màscara de pestanyes es aquesta Waterproof de Max Factor perquè durant tota l’estona va resistir perfectament. Va ser sense dubtes la reina del Castell de Burriac. Ell un noi molt simpàtic, anava una mica més per l’ocasió, tot i que tampoc era ben be per caminar per la muntanya. Aquesta parella es fantàstica perquè sabeu quin es el distintiu de que anaven de muntanya? Les bambes, que per cert tots dos portaven el mateix model en perfecta conjunció, unes Salomon negres super guapes. Això si, per si de cas la Vane tenia les seves botes esperant al cotxe.
L’Alex i jo tampoc es que tinguéssim gaire pinta de muntanyeros. Jo havia agafat una sudadera amb caputxa per si feia fred i una jaqueta mig impermeable per si queien quatre gotes amb els texans i les botes de muntanya.
Comencem la pujada molt animats, es un camí de terra, una pista forestal bastant ample que fins a la meitat poden passar cotxes, que per cert molesten bastant. Jo pensava que seria més dur però la veritat es que es bastant assequible. L’única dificultat es que en 3 o 4 moments puntuals el desnivell es una mica més pronunciat i les cames es carreguen una mica més. La primera anècdota va succeir quan al poc de començar a l’Amanda se li acudeix de comprar una ampolla d’aigua en el merendero a on ella venia amb els seus pares quan era petita. Joder el merendero ara son quatre runes amb un aspecte fantasmagòric. Teníeu que veure la cara de l’Amanda amb cara d’incredulitat i caminant poc a poc com si fos Nicole Kidman a “Los Otros”. Tots els anys se li van caure a sobre de sobte. Aquell lloc d’infantesa avia desaparegut!!!!. Be, per sort l’Agnès va preparada i porta aigua per tots, com es nota l’experiència. La Vane va en primer lloc amb el Josep Maria, tot i que només van durar 5 minuts després ja va haver de baixar el ritme. Clar tant d’aire pur li començava a afectar. Poc a poc anem fent la pujada, i cap a la meitat comencem a gaudir d’unes vistes esplèndides, amb el mar de fons. Ens parem i ens fem unes fotos amb l’ajuda d’una parella de mitjana edat que feia el mateix passeig que nosaltres. Cap a tres quarts del camí ja es més dur, però el castell es veu ja molt aprop. Les parades són cada vegada més continues perque l’Amanda i la Vane no es veuen en cor de fer-ho tot seguit. Aquestes noies necessiten fer més esport.
Ja estem en el tros final, a on hi ha una bifurcació. Per un costat està la mateixa pista forestal que portabem, per l’altre un camí de cabres d’aquells estrets. Decidim fer una mica d’aventura i ens fiquem per aquí. Entre roques i esquivant branques pujem, ara si amb certa dificultat. Es molt més xulo i emocionant aquests minuts finals que tota l’anterior pujada, però no se per què jo crec que a la Vane no li està agradant gaire. Potser te por de que ens podem perdre. Però no, al final arriben a l’entrada del Castell, que no te res d’especial excepte unes bonísimes vistes del maresme. Guau el mar està super maco amb uns raigs de sol que penetren entre els núvols i que incideixen en ell, les muntanyes del voltant molt verdes, com es nota que ha plogut molt últimament. Estem una mitja hora o mes xerrant tots mirant cap a l’horitzó, només per aquesta estona ja ha valgut la pena matinar.
Finalment decidim començar la baixada, ara tota per el camí senyalat, es molt més ràpid que pujar, potser en 20 ó 30 minuts ho vam poder fer. Ara si que la Vane es posa de líder del grup i no el perd en tota la baixada, es nota que te gana. A mi em fa una mica de pena perquè m’ho estava passant molt be, però be una altre dia espero podem fer algo semblant. Això si no ens despedim sense passar primer pel bar i menjar-nos unes croquetes, unes olives, unes braves i les Coca-Colas de rigor.
A sigut un diumenge diferent, sempre es un plaer anar amb els amics de la feina. Un altre dia parlarem de “La ola” avui no ho hem fet.
Diumenge 15 de febrer de 2009, són les 9:30 del mati. No m’ho puc creure, només fa 5 hores que em vaig anar al llit i el mateix soroll que em tortura de dilluns a divendres també ho fa avui que es festiu. He quedat amb els amics per fer una caminada pel camp. Què faig jo un diumenge llevant-me tant d’hora si a més a més el camp no es lo meu?. La proposta era pujar caminant al Castell de Burriac un passeig que havien previst duraria un parell d’hores. Be, tot sigui per passar una bona estona, a més a més serà un perfecte substitutiu del gimnàs, ja que els caps de setmana mai hi vaig. Així que després de pensar-m’ho dos, tres o quatre vegades surto del llit, i ja faig tard com sempre, així que em prenc un Cola-Cao ràpid, preparo l’entrepà i corrent cap a Cabrera que es el punt de trobada.
Només aparcar em trobo a l’Alex que arriba un minut més tard que jo, uff… com a mínim no soc l’únic que se li han quedat enganxats els llençols. Arribem al bar a on havien quedat, l’Amanda ja està impacient a la porta, amb un perfecte equip fashion de muntanya, es nota que ha es mira les últimes tendències del Decathlon. Lo que més en crida l’atenció es el seu mocador rollo palestí que porta al voltant del coll, ella diu que ha anat a l’India, però potser s’ha equivocat al comprar-lo. Deu ser com els guiris que venen aquí i compren un barret mexicà com a record de la seva estada a Catalunya.
La gran sorpresa ens espera dintre del bar, a on eren la Agnès i el seu amic Albert que són companys d’escalada i estan perfectament equipats per la muntanya. A més a més l’Agnès ha portat el seu gos en Kissu que dona un aspecte més bucòlic a tot plegat. Però lo millor es la Vane i el seu noi, en Josep Maria. Ella ve amb un model esport, però no precisament de muntanya, sinó com el que va a passejar per les Rambles de Barcelona, i com no perfectament maquillada per l’ocasió. Aquesta noia està molt preparada per aquests temes, utilitza productes d’alta qualitat. Jo crec que la màscara de pestanyes es aquesta Waterproof de Max Factor perquè durant tota l’estona va resistir perfectament. Va ser sense dubtes la reina del Castell de Burriac. Ell un noi molt simpàtic, anava una mica més per l’ocasió, tot i que tampoc era ben be per caminar per la muntanya. Aquesta parella es fantàstica perquè sabeu quin es el distintiu de que anaven de muntanya? Les bambes, que per cert tots dos portaven el mateix model en perfecta conjunció, unes Salomon negres super guapes. Això si, per si de cas la Vane tenia les seves botes esperant al cotxe.
L’Alex i jo tampoc es que tinguéssim gaire pinta de muntanyeros. Jo havia agafat una sudadera amb caputxa per si feia fred i una jaqueta mig impermeable per si queien quatre gotes amb els texans i les botes de muntanya.
Comencem la pujada molt animats, es un camí de terra, una pista forestal bastant ample que fins a la meitat poden passar cotxes, que per cert molesten bastant. Jo pensava que seria més dur però la veritat es que es bastant assequible. L’única dificultat es que en 3 o 4 moments puntuals el desnivell es una mica més pronunciat i les cames es carreguen una mica més. La primera anècdota va succeir quan al poc de començar a l’Amanda se li acudeix de comprar una ampolla d’aigua en el merendero a on ella venia amb els seus pares quan era petita. Joder el merendero ara son quatre runes amb un aspecte fantasmagòric. Teníeu que veure la cara de l’Amanda amb cara d’incredulitat i caminant poc a poc com si fos Nicole Kidman a “Los Otros”. Tots els anys se li van caure a sobre de sobte. Aquell lloc d’infantesa avia desaparegut!!!!. Be, per sort l’Agnès va preparada i porta aigua per tots, com es nota l’experiència. La Vane va en primer lloc amb el Josep Maria, tot i que només van durar 5 minuts després ja va haver de baixar el ritme. Clar tant d’aire pur li començava a afectar. Poc a poc anem fent la pujada, i cap a la meitat comencem a gaudir d’unes vistes esplèndides, amb el mar de fons. Ens parem i ens fem unes fotos amb l’ajuda d’una parella de mitjana edat que feia el mateix passeig que nosaltres. Cap a tres quarts del camí ja es més dur, però el castell es veu ja molt aprop. Les parades són cada vegada més continues perque l’Amanda i la Vane no es veuen en cor de fer-ho tot seguit. Aquestes noies necessiten fer més esport.
Ja estem en el tros final, a on hi ha una bifurcació. Per un costat està la mateixa pista forestal que portabem, per l’altre un camí de cabres d’aquells estrets. Decidim fer una mica d’aventura i ens fiquem per aquí. Entre roques i esquivant branques pujem, ara si amb certa dificultat. Es molt més xulo i emocionant aquests minuts finals que tota l’anterior pujada, però no se per què jo crec que a la Vane no li està agradant gaire. Potser te por de que ens podem perdre. Però no, al final arriben a l’entrada del Castell, que no te res d’especial excepte unes bonísimes vistes del maresme. Guau el mar està super maco amb uns raigs de sol que penetren entre els núvols i que incideixen en ell, les muntanyes del voltant molt verdes, com es nota que ha plogut molt últimament. Estem una mitja hora o mes xerrant tots mirant cap a l’horitzó, només per aquesta estona ja ha valgut la pena matinar.
Finalment decidim començar la baixada, ara tota per el camí senyalat, es molt més ràpid que pujar, potser en 20 ó 30 minuts ho vam poder fer. Ara si que la Vane es posa de líder del grup i no el perd en tota la baixada, es nota que te gana. A mi em fa una mica de pena perquè m’ho estava passant molt be, però be una altre dia espero podem fer algo semblant. Això si no ens despedim sense passar primer pel bar i menjar-nos unes croquetes, unes olives, unes braves i les Coca-Colas de rigor.
A sigut un diumenge diferent, sempre es un plaer anar amb els amics de la feina. Un altre dia parlarem de “La ola” avui no ho hem fet.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)