"dancing summit"+ aventurilla a la Tossa de Lles, 5 d'abril de 2009

Si, si, som els japis ballant al cim!!!! ja sabem que ens hem copiat la idea.....i poso una foto perquè en Bert no em deixa penjar el video!!!! ;P

Wenu, al tema. Diumenge dia 5 ens intentem aixecar aviat, i dic intentem....perquè acabem sortint a 2/4 d'onze. La idea és pujar a la Tossa de Lles, 950 m de desnivell, xino xano, anem amb el full equip.....

El dia té clarianes però pinta bé! En tres quarts ens plantem a la Plana, un refugi no guardat que té molt bona pinta.....però que està tancat i has de demanar les claus....

Passada la cabana ja trobem neu, però no massa, les vistes al Cadi són tremendes malgrat sembla Mordor a la llunyania....

EL cel es va tapant, jo no tiro gens, m'he emocionat pensant que tiraria un munt amb la conya d'haver deixat el tabac i, és clar, no fa ni un mes...em desmoralitzo de mala manera, l'ascensió és fàcil i jo la pateixo un munt, el que pot arribar a fer el cap, senyors i senyores!!! En Bert, literalment, va tirant de mi, obrint traça i animant......

I...comença la boira. Arribem a un punt d'inflexió on ens plantegem tirar avall...comença a fer mal temps i jo no tiro ni endarrera....seiem en una roca, bevem aigua, jo em zampu una barrita i penso en que no deu faltar massa per arribar a dalt, i que el mínim que puc fer és continuar - al meu ritme d'elefant herniat....- cap amunt perquè el meu compi no es mereix la rendició, així que "agafa-t'hi manela i tira cap amunt".

La boira baixa i no veiem res, estem arribant al que ens sembla un repechon ("me mola el repechon", nou senzill del mes...), i quan hi arribem....VEIEM EL CIM!!! osti, quina sorpresa més gran i més grata, un altre repechon i ni bert ni nassos que jo me'n torno avall!!!! ;P

Japiflowers de la vida, amb anades i vingudes de boira que ens deixen contemplar a intèrvals les espectaculars vistes - que són brutals, cim absoutament recomenable perquè les vistes sense boira són guapissimes- els japis arribem al cim, i ens posem a ballar emulant un paio que està al youtube que també es grabava.....primera "dancing summit"!!!!!!

I comencem a baixar. Envegem a la gent que va amb esquis, ja ens n'hem creuat a dos i la veritat és que veure'ls lliscar avall en dos minuts fa "pelusilla"...però nosaltres xino xano anem baixant, xerrant, rient....arribem al refugi no guardat, ja només ens queda mitja hora per arribar a la cocacola....i aqui comença l'aventura.

No veiem les marques grogues però seguim l'instint (???) i unes petjades, tot fent broma fins i tot de que no sabem si la traça que seguim porta al refu....jajaja, jejeje i seguim les petjades. Al cap de 10 minuts, veiem que les petjades fan mitja volta...ooops! tampoc ho veuen clar....nosaltres, més xulos que un ocho verde pistacho continuem tirant avall...primera clariana...segona clariana...ni pajolera d'on som, treiem el mapa i la bruixola i intentem esbrinar on som i traçar un rumb cap a on, suposadament, creiem que hi ha el cami (GR). Però ni així, ens estem liant, no sabem on som, no veiem res, el bosc es fondós.....li dic a en Bert "fas cara serio" i em diu "tu també". Si, ens posem serios, no sabem on som. No perdem la calma, hem intentat trobar el camí i orientar-nos, portem més d'una hora i pico pujant i baixant, intentant escoltar si sentim una carretera aprop, intentant llegir el mapa mirant l'entorn.....Tenim un moment que fem i en Bert, super ressolutiu, em diu de tornar enrera al refu no guardat....jo no ho veig clar, no recordo per on he passat, però és la millor opció....

Anem resseguint les nostres pròpies petjades a les clapes de neu i el record de coses del bosc (rius, pedres, arbres caiguts..) que anem recordant.....i aconseguim arribar al refugi no guardat...RESPIREM!!!!

Ja estem més tranquils....buf! Tots dos ens hem imaginat trucant al 112 i dient "no sabem on som".....tela!!!

Costa, però trobem les marques grogues........i arribem al Cap de Rec a quarts de vuit del vespre.....

Una autèntica aventura´de dia, entre estar a punt de renunciar al cim quan estavem a deu metres ( perquè no el veiem!!!!) i haver-nos perdut....arribem bastant cansats, sobretot de nervis.....però contents, formem un bon equip, hem sabut ser ressolutius ( més en Bert que jo, crec..) i no perdre els nervis (sobretot mutuament), confiar en l'altre i tirar....Gràcies Bert, ets un solete!!!!!

La moraleja és clara: segueix sempre les marques grogues!!! !;P

lluitar per lluitar.....març 2009

Per genètica, per educació, per circumstàncies, per inèrcia, per nassos....hi ha qui és lluitador.

El lluitador, per defecte, sempre s’aixeca. Durant bona part de la seva vida, no és planteja el perquè. Senzillament, dins la seva naturalesa hi ha instrínsec un profund sentiment de supervivència que el fa afrontar el més dur i tirar endavant. A priori, no hi ha opció per escollir: o continuar o continuar.

Lluitar no significa no caure al pou. El lluitador cau, com tothom, al més profund dels abismes; també sofreix, també es compadeix d'ell mateix, també plora, també té rabia...a ell també l’abandonen les forces.....però no està en la seva naturalesa mantenir-se en aquest estat massa temps.....i al tercer dia s’aixeca amb els ulls inflats d’una nit de plor i afronta la jornada que té per davant amb resignació, sabent que no serà el millor dels dies però amb el convenciment absolut que ha de seguir lluitant, suposant que aquesta lluita el farà sortir de l’estat en que es troba i encaminar-se cap a un utòpic nirvana....l’esperança és el motor de lluitador, és la savia que li dóna la força per aixecar-se...

Però un bon dia, el lluitador es planteja quin sentit té aixecar-se.

Potser perquè aquesta vegada el problema és massa gros, potser perquè sempre li han dit que és un lluitador però mai s’ha plantejat el perquè de ser-ho, potser perquè comença a notar el cansament.......Fa balanç, i malgrat s’enorgulleix d’ell mateix, se n’adona que senpre s’ha aixecat per inèrcia, sense preguntar-se el perquè.

Que sempre hi ha hagut una pedra que l’ha tornat a fer caure.

Que per més que lluiti, sempre trobarà pedres, murs, abismes...que el tornaran a fer caure.

I, per primera vegada, coneix la incertesa, la por, i el desànim.

La incertesa de quan arribarà la pròxima pedra.

La por a no poder superar-la aquest cop.

I el desànim de què, malgrat la superi, darrera d'aquesta en vindran d'altres.

En aquest moment se sent molt dèbil. Malgrat el convenciment de que es tornarà a aixecar perquè no sap fer una altra cosa, se sent dèbil i abatut.

I malgrat estar-se aixecant novament, se sent derrotat.

Intent de Puigmal amb "fashion girls", 14 de març de 2009

L'Ordiguer!!!! Brutal, el Cadi!!!! 8 de març de 2009

repte aconseguit!!! Canal Occidental amb Bert, 1 de febrer de 09

I, FINALMENT, ELS JAPIS HO HAN ACONSEGUIT! És un repte fàcil per algunes de les fieres que tinc com a amics, però almenys per mi era un repte, la Canal Occidental (170m 45º-50º) no presenta més dificultats però era la primera vegada que no depenia de cap monitor ni company amb experiència......

Divendres: lloguer material, en Bert s'ha d'esperar moooolt i això ens retrassa un munt, acabem sortint a les 19h de bcn.....truquem al refu per avisar de que arribem tard, per sort són molt i molt amables i ens esperen, un gustazo el nou personal.....la pujada fins al refu, amb frontal, intuint el camí i amb el cel estrellat és tremenda, tot i que fa pal posar-se a caminar amb la peacho mochilla......

Dissabte matí, esmorzem a les 8, acabem sortint a quarts de deu, fa bon dia i la canal és un xino xano però no cal confiar-se, hem de millorar els timmings....En Bert està eufòric ( pa muestra un boton), anem amb el kit completo, hem après a fer les coses bé ( gràcies companys i Josep!), amb respecte però amb moltíssimes ganes! La idea és fer la canal i després pujar al Gra de Fajol Gran per acabar baixant pel coll de la Marrana....

I comencem a pujar! Ens trobem gel just a l'entrada de la Canal, no hi ha massa inclinació, jo no m'ho penso i hi clavo els grampons, en Bert és més prudent i boreja...l'adrenalina comença a fluir! La trobem més fàcil de quan la vam fer amb el curs....

Bert salvant el tros de gel....

El que ens queda de canal, estem anant molt bé, no ens encordem i anem tranquils, segurs i, el més important, ho estem disfrutant!!!

Li faig un video al compi, que s'ho mereix, perquè més amunt (anant cap al gra de Fajol Gran) m'ha d'aguantar algun "improperrio"....;P

Ens anem turnant per fer-nos fotos, hi ha troços amb escaleta i altres que no, així que anem improvitzant...;P

I arriba el final...que bé que es va amb material bo!!!! I amb confiança!!! ;P

Foto de cim, molt i molt contents, comentem la jugada però fa vent i decidim anar tirant, les cordades d'altres corredors van arribant i fent el gra de fajol petit, és divertit veure les petites formiguetes.....però el nostre objectiu és el Fajol gran!!!!

I aqui comencem els problemes.....comencem a rodejar per arribar a la carena, la neu està tova i ens comencem a enfonsar.....passa pel nostre costat una parella encordats amb 10 metres de distància entre tots dos (mínim!) i una comba del copon, realment la gent fa coses molt rares....

Jo em foto de molt mala milk, quatre passes i no puc més, pot més el desànim....en Bert em va animant, té raó, queda molt i molt poc, però se m'està fent etern.....

L'últim esforç i arribem al cim!!!! Les vistes són espectaculars però jo ja no tinc humor, en Bert em fa un gest indicant un somriure, i ric una mica, però són tant rancia que no vull ni foto al cim, pujar així no és pujar......

En Bert si que disfruta del cim i de les vistes, és divertit veure la creu tant enfonsada!!!!! comencem a tirar cap avall, encara ens queda i hi ha uns nuvols que no ens agraden ( ja deia la meteo que a la tarda canviava....) i les ganes d'arribar al refu són tremendes.....Jo canvio la cara baixant, té raó el compi, ha sigut un gran dia!!! Xino xano anem tirant, sin prisa però sin pausa!!!

I a punt d'arribar al refugi, assenyalant la canal que acabem de fer, molt i molt contents!!! Gràcies per la paciència i per tot, compi, ets un tremendíssim!!!