Per genètica, per educació, per circumstàncies, per inèrcia, per nassos....hi ha qui és lluitador.
El lluitador, per defecte, sempre s’aixeca. Durant bona part de la seva vida, no és planteja el perquè. Senzillament, dins la seva naturalesa hi ha instrínsec un profund sentiment de supervivència que el fa afrontar el més dur i tirar endavant. A priori, no hi ha opció per escollir: o continuar o continuar.
Lluitar no significa no caure al pou. El lluitador cau, com tothom, al més profund dels abismes; també sofreix, també es compadeix d'ell mateix, també plora, també té rabia...a ell també l’abandonen les forces.....però no està en la seva naturalesa mantenir-se en aquest estat massa temps.....i al tercer dia s’aixeca amb els ulls inflats d’una nit de plor i afronta la jornada que té per davant amb resignació, sabent que no serà el millor dels dies però amb el convenciment absolut que ha de seguir lluitant, suposant que aquesta lluita el farà sortir de l’estat en que es troba i encaminar-se cap a un utòpic nirvana....l’esperança és el motor de lluitador, és la savia que li dóna la força per aixecar-se...
Però un bon dia, el lluitador es planteja quin sentit té aixecar-se.
Potser perquè aquesta vegada el problema és massa gros, potser perquè sempre li han dit que és un lluitador però mai s’ha plantejat el perquè de ser-ho, potser perquè comença a notar el cansament.......Fa balanç, i malgrat s’enorgulleix d’ell mateix, se n’adona que senpre s’ha aixecat per inèrcia, sense preguntar-se el perquè.
Que sempre hi ha hagut una pedra que l’ha tornat a fer caure.
Que per més que lluiti, sempre trobarà pedres, murs, abismes...que el tornaran a fer caure.
I, per primera vegada, coneix la incertesa, la por, i el desànim.
La incertesa de quan arribarà la pròxima pedra.
La por a no poder superar-la aquest cop.
I el desànim de què, malgrat la superi, darrera d'aquesta en vindran d'altres.
En aquest moment se sent molt dèbil. Malgrat el convenciment de que es tornarà a aixecar perquè no sap fer una altra cosa, se sent dèbil i abatut.
I malgrat estar-se aixecant novament, se sent derrotat.
3 comentaris:
I tot i sentir-se derrotat es va aixecant i enfortint, perquè cada cop que cau la ferida li fa crosta i s'endureix. Apren a tancar ferides i treure'n un profit positiu.
El més probable és que el lluitador senti molt més dolor, desànim i cansament que aquells que es rendeixen als fracassos. Però també té més capacitat per sentir l'orgull i l'alegria de les petites millores.
Potser no cal que es pregunti "perquè". L'empenta li neix de dins, no és forçada, i per això és vàlida. Veu el que pot millorar en comptes de capficar-se en el que s'ha trencat...
El millor d'un lluitador és el seu somriure: cansat, ferit, però sincer.
Un petonet lluitadora!
PD: Em sembla que la pluja ens emborratxa una mica... ;)
si, la pluja ens emborratxa fijo....;P
Publica un comentari a l'entrada