dilluns, 23 de febrer del 2009
diumenge, 15 de febrer del 2009
Castell de Burriac, 15-2-2009
(crònica by Gus, pendent dela revisió ortogràfica!!!)
Diumenge 15 de febrer de 2009, són les 9:30 del mati. No m’ho puc creure, només fa 5 hores que em vaig anar al llit i el mateix soroll que em tortura de dilluns a divendres també ho fa avui que es festiu. He quedat amb els amics per fer una caminada pel camp. Què faig jo un diumenge llevant-me tant d’hora si a més a més el camp no es lo meu?. La proposta era pujar caminant al Castell de Burriac un passeig que havien previst duraria un parell d’hores. Be, tot sigui per passar una bona estona, a més a més serà un perfecte substitutiu del gimnàs, ja que els caps de setmana mai hi vaig. Així que després de pensar-m’ho dos, tres o quatre vegades surto del llit, i ja faig tard com sempre, així que em prenc un Cola-Cao ràpid, preparo l’entrepà i corrent cap a Cabrera que es el punt de trobada.
Només aparcar em trobo a l’Alex que arriba un minut més tard que jo, uff… com a mínim no soc l’únic que se li han quedat enganxats els llençols. Arribem al bar a on havien quedat, l’Amanda ja està impacient a la porta, amb un perfecte equip fashion de muntanya, es nota que ha es mira les últimes tendències del Decathlon. Lo que més en crida l’atenció es el seu mocador rollo palestí que porta al voltant del coll, ella diu que ha anat a l’India, però potser s’ha equivocat al comprar-lo. Deu ser com els guiris que venen aquí i compren un barret mexicà com a record de la seva estada a Catalunya.
La gran sorpresa ens espera dintre del bar, a on eren la Agnès i el seu amic Albert que són companys d’escalada i estan perfectament equipats per la muntanya. A més a més l’Agnès ha portat el seu gos en Kissu que dona un aspecte més bucòlic a tot plegat. Però lo millor es la Vane i el seu noi, en Josep Maria. Ella ve amb un model esport, però no precisament de muntanya, sinó com el que va a passejar per les Rambles de Barcelona, i com no perfectament maquillada per l’ocasió. Aquesta noia està molt preparada per aquests temes, utilitza productes d’alta qualitat. Jo crec que la màscara de pestanyes es aquesta Waterproof de Max Factor perquè durant tota l’estona va resistir perfectament. Va ser sense dubtes la reina del Castell de Burriac. Ell un noi molt simpàtic, anava una mica més per l’ocasió, tot i que tampoc era ben be per caminar per la muntanya. Aquesta parella es fantàstica perquè sabeu quin es el distintiu de que anaven de muntanya? Les bambes, que per cert tots dos portaven el mateix model en perfecta conjunció, unes Salomon negres super guapes. Això si, per si de cas la Vane tenia les seves botes esperant al cotxe.
L’Alex i jo tampoc es que tinguéssim gaire pinta de muntanyeros. Jo havia agafat una sudadera amb caputxa per si feia fred i una jaqueta mig impermeable per si queien quatre gotes amb els texans i les botes de muntanya.
Comencem la pujada molt animats, es un camí de terra, una pista forestal bastant ample que fins a la meitat poden passar cotxes, que per cert molesten bastant. Jo pensava que seria més dur però la veritat es que es bastant assequible. L’única dificultat es que en 3 o 4 moments puntuals el desnivell es una mica més pronunciat i les cames es carreguen una mica més. La primera anècdota va succeir quan al poc de començar a l’Amanda se li acudeix de comprar una ampolla d’aigua en el merendero a on ella venia amb els seus pares quan era petita. Joder el merendero ara son quatre runes amb un aspecte fantasmagòric. Teníeu que veure la cara de l’Amanda amb cara d’incredulitat i caminant poc a poc com si fos Nicole Kidman a “Los Otros”. Tots els anys se li van caure a sobre de sobte. Aquell lloc d’infantesa avia desaparegut!!!!. Be, per sort l’Agnès va preparada i porta aigua per tots, com es nota l’experiència. La Vane va en primer lloc amb el Josep Maria, tot i que només van durar 5 minuts després ja va haver de baixar el ritme. Clar tant d’aire pur li començava a afectar. Poc a poc anem fent la pujada, i cap a la meitat comencem a gaudir d’unes vistes esplèndides, amb el mar de fons. Ens parem i ens fem unes fotos amb l’ajuda d’una parella de mitjana edat que feia el mateix passeig que nosaltres. Cap a tres quarts del camí ja es més dur, però el castell es veu ja molt aprop. Les parades són cada vegada més continues perque l’Amanda i la Vane no es veuen en cor de fer-ho tot seguit. Aquestes noies necessiten fer més esport.
Ja estem en el tros final, a on hi ha una bifurcació. Per un costat està la mateixa pista forestal que portabem, per l’altre un camí de cabres d’aquells estrets. Decidim fer una mica d’aventura i ens fiquem per aquí. Entre roques i esquivant branques pujem, ara si amb certa dificultat. Es molt més xulo i emocionant aquests minuts finals que tota l’anterior pujada, però no se per què jo crec que a la Vane no li està agradant gaire. Potser te por de que ens podem perdre. Però no, al final arriben a l’entrada del Castell, que no te res d’especial excepte unes bonísimes vistes del maresme. Guau el mar està super maco amb uns raigs de sol que penetren entre els núvols i que incideixen en ell, les muntanyes del voltant molt verdes, com es nota que ha plogut molt últimament. Estem una mitja hora o mes xerrant tots mirant cap a l’horitzó, només per aquesta estona ja ha valgut la pena matinar.
Finalment decidim començar la baixada, ara tota per el camí senyalat, es molt més ràpid que pujar, potser en 20 ó 30 minuts ho vam poder fer. Ara si que la Vane es posa de líder del grup i no el perd en tota la baixada, es nota que te gana. A mi em fa una mica de pena perquè m’ho estava passant molt be, però be una altre dia espero podem fer algo semblant. Això si no ens despedim sense passar primer pel bar i menjar-nos unes croquetes, unes olives, unes braves i les Coca-Colas de rigor.
A sigut un diumenge diferent, sempre es un plaer anar amb els amics de la feina. Un altre dia parlarem de “La ola” avui no ho hem fet.
Diumenge 15 de febrer de 2009, són les 9:30 del mati. No m’ho puc creure, només fa 5 hores que em vaig anar al llit i el mateix soroll que em tortura de dilluns a divendres també ho fa avui que es festiu. He quedat amb els amics per fer una caminada pel camp. Què faig jo un diumenge llevant-me tant d’hora si a més a més el camp no es lo meu?. La proposta era pujar caminant al Castell de Burriac un passeig que havien previst duraria un parell d’hores. Be, tot sigui per passar una bona estona, a més a més serà un perfecte substitutiu del gimnàs, ja que els caps de setmana mai hi vaig. Així que després de pensar-m’ho dos, tres o quatre vegades surto del llit, i ja faig tard com sempre, així que em prenc un Cola-Cao ràpid, preparo l’entrepà i corrent cap a Cabrera que es el punt de trobada.
Només aparcar em trobo a l’Alex que arriba un minut més tard que jo, uff… com a mínim no soc l’únic que se li han quedat enganxats els llençols. Arribem al bar a on havien quedat, l’Amanda ja està impacient a la porta, amb un perfecte equip fashion de muntanya, es nota que ha es mira les últimes tendències del Decathlon. Lo que més en crida l’atenció es el seu mocador rollo palestí que porta al voltant del coll, ella diu que ha anat a l’India, però potser s’ha equivocat al comprar-lo. Deu ser com els guiris que venen aquí i compren un barret mexicà com a record de la seva estada a Catalunya.
La gran sorpresa ens espera dintre del bar, a on eren la Agnès i el seu amic Albert que són companys d’escalada i estan perfectament equipats per la muntanya. A més a més l’Agnès ha portat el seu gos en Kissu que dona un aspecte més bucòlic a tot plegat. Però lo millor es la Vane i el seu noi, en Josep Maria. Ella ve amb un model esport, però no precisament de muntanya, sinó com el que va a passejar per les Rambles de Barcelona, i com no perfectament maquillada per l’ocasió. Aquesta noia està molt preparada per aquests temes, utilitza productes d’alta qualitat. Jo crec que la màscara de pestanyes es aquesta Waterproof de Max Factor perquè durant tota l’estona va resistir perfectament. Va ser sense dubtes la reina del Castell de Burriac. Ell un noi molt simpàtic, anava una mica més per l’ocasió, tot i que tampoc era ben be per caminar per la muntanya. Aquesta parella es fantàstica perquè sabeu quin es el distintiu de que anaven de muntanya? Les bambes, que per cert tots dos portaven el mateix model en perfecta conjunció, unes Salomon negres super guapes. Això si, per si de cas la Vane tenia les seves botes esperant al cotxe.
L’Alex i jo tampoc es que tinguéssim gaire pinta de muntanyeros. Jo havia agafat una sudadera amb caputxa per si feia fred i una jaqueta mig impermeable per si queien quatre gotes amb els texans i les botes de muntanya.
Comencem la pujada molt animats, es un camí de terra, una pista forestal bastant ample que fins a la meitat poden passar cotxes, que per cert molesten bastant. Jo pensava que seria més dur però la veritat es que es bastant assequible. L’única dificultat es que en 3 o 4 moments puntuals el desnivell es una mica més pronunciat i les cames es carreguen una mica més. La primera anècdota va succeir quan al poc de començar a l’Amanda se li acudeix de comprar una ampolla d’aigua en el merendero a on ella venia amb els seus pares quan era petita. Joder el merendero ara son quatre runes amb un aspecte fantasmagòric. Teníeu que veure la cara de l’Amanda amb cara d’incredulitat i caminant poc a poc com si fos Nicole Kidman a “Los Otros”. Tots els anys se li van caure a sobre de sobte. Aquell lloc d’infantesa avia desaparegut!!!!. Be, per sort l’Agnès va preparada i porta aigua per tots, com es nota l’experiència. La Vane va en primer lloc amb el Josep Maria, tot i que només van durar 5 minuts després ja va haver de baixar el ritme. Clar tant d’aire pur li començava a afectar. Poc a poc anem fent la pujada, i cap a la meitat comencem a gaudir d’unes vistes esplèndides, amb el mar de fons. Ens parem i ens fem unes fotos amb l’ajuda d’una parella de mitjana edat que feia el mateix passeig que nosaltres. Cap a tres quarts del camí ja es més dur, però el castell es veu ja molt aprop. Les parades són cada vegada més continues perque l’Amanda i la Vane no es veuen en cor de fer-ho tot seguit. Aquestes noies necessiten fer més esport.
Ja estem en el tros final, a on hi ha una bifurcació. Per un costat està la mateixa pista forestal que portabem, per l’altre un camí de cabres d’aquells estrets. Decidim fer una mica d’aventura i ens fiquem per aquí. Entre roques i esquivant branques pujem, ara si amb certa dificultat. Es molt més xulo i emocionant aquests minuts finals que tota l’anterior pujada, però no se per què jo crec que a la Vane no li està agradant gaire. Potser te por de que ens podem perdre. Però no, al final arriben a l’entrada del Castell, que no te res d’especial excepte unes bonísimes vistes del maresme. Guau el mar està super maco amb uns raigs de sol que penetren entre els núvols i que incideixen en ell, les muntanyes del voltant molt verdes, com es nota que ha plogut molt últimament. Estem una mitja hora o mes xerrant tots mirant cap a l’horitzó, només per aquesta estona ja ha valgut la pena matinar.
Finalment decidim començar la baixada, ara tota per el camí senyalat, es molt més ràpid que pujar, potser en 20 ó 30 minuts ho vam poder fer. Ara si que la Vane es posa de líder del grup i no el perd en tota la baixada, es nota que te gana. A mi em fa una mica de pena perquè m’ho estava passant molt be, però be una altre dia espero podem fer algo semblant. Això si no ens despedim sense passar primer pel bar i menjar-nos unes croquetes, unes olives, unes braves i les Coca-Colas de rigor.
A sigut un diumenge diferent, sempre es un plaer anar amb els amics de la feina. Un altre dia parlarem de “La ola” avui no ho hem fet.
dissabte, 17 de gener del 2009
Bony d'Envalira, 17 i 18 de gener de 2009
Divendres tarda, meeting point: casa d'en Bert. En Norbi arriba tard perquè ha sortit tard del curru, però ho aprofitem per anar a comprar!!! Se'ns en va una mica i comprem per un regiment...enfilem cap a Ribes, sopar pasta ( hidrats de carboni) i a mumi, que toca diana a les 6 del matí i hem d'anar a Andorra!!!
Al pàrking ens trobem als germans Bermudez que van a fer la Mussol (d+??), naltres anem a Bony d'Envalira, que alguns som novatos i hem de fer pràctiques!! La pujada ens costa, en Norbi obre traça, hi ha moltíssima neu i es un suplici...l'Albert s'ha marejat pujant, però alguna cosa no li devia caure bé a l'hora de sopar, i després d'una horeta ha de fer mitja volta, va mooolt perjudicat...en Norbi i jo dubtem, però l'Albert ens convenç de tirar amunt, no sense recança...ens anem comunicant per walkie, però patim, compi, patim...
Ens costa arribar a peu de canal, intento obrir traça però ni de fallo, com diria en Josep, aconsegueixo avançar....almenys en Norbi descansa una estoneta!!! Hi ha molta neu, dubtem però tirem amunt!! En Norbi munta la primera R, anem rient, no caurem, però la R,a priori, sembla precària...si,si, fins que em toca desmuntar-la!! El puto clau no surt, m'estic estona picant amb el martell del piolet i al final, fent palanca amb la fulla, l'aconsegueixo treure, no sense abans carregar-me el cordino...mal menor, perdona Norbi!!! Començo a pujar, el món de segon és de color de rosa i més amb traça feta, però és cansat cansat!!!
Arribo a la segona R, en Norbi està entaforat a la neu, foto de rigor i em toca obrir. Dubto, hem de muntar un xou perquè jo pugui sortir, la neu m'arriba més amunt de la cintura, el lloc és petit i he de vigilar per no caure a sobre en Norbi...em miro el que ve: ressalt de roca!! M'apetece, a més els grampons són nous ( dues gramponades, ja, fa pupilla veure els gore foradats...) i porto dos piolets tècnics, però fa yuyu...el papi veu la indecisió i m'anima, miro cap avall i veig que hi ha pati però molta neu i confio en que em pararà si salto....;P
Aixi que em planto a sota la roca....netejo, segueixo els suggeriments d'en Norbi, l'instint, piolet traccio...i cap amunt!!! Respiro profundament, vaig bé, em sento segura i vull disfrutar-ho....clavo piolet, pujo peus...i ja està!! Sento en Norbi com em felicita, quina adrenalina!!! Encara queden uns metres, neu i roca, però roca amb canto, ole ole!! Vaig tirant, em despisto un moment però tiro pel mig de les roques, amb algun pas de genoll, bons agarres de mans...i sóc dalt!!! I hi toca el sol!!! Arribo amb molta energia, he patit una mica però he confiat amb mi, i amb els ànims d'en Norbi...com he disfrutat!! Sento l'Albert pel walkie, ara no puc contestar, campeolon, estic muntant reunió!!! M'asseguro i puja en Norbi, quan arriba ve amb un somriure d'orella a orella, perquè està content, per ell i per mi!!! Arribem a dalt, picnic, foto de rigor i cap a baix, no sense abans parlar amb el camp base que ens felicita!!!
Foto amb cares d'ABSOLUTA eufòria!!! Primera canal amb el papi, quin gran dia, faltaves tu, compi!!!
Comencem a baixar, fa pendent i hi ha neu, en Norbi no les té totes, jo continuo amb la eufòria....Encara estem d'humor, ens treiem els grampons i ens calcem els pals, avisem a en Bert ( 40 minuts i som aqui...que optimistes), fem una mini compe culen-bajen amb en Norbi fins que la neu ja no ens ho permet....i comença el suplici. 3 passes i enfonsar-se, neu fins a la cintura. Ens arrosseguem per terra, els "joders" van a tort i a dret, jo començo a desesperar-me, no avancem ni a la de 3...els germans Bermudez baixen aprofitant la nostra traça i ens reemplacen obrint-la, però estem ja cansats, hem tret els frontals, els ànims ja estan una mica desorientats, i les cames....surto dels forats per ràbia, no per força....
Arribem al parking, en Bert ens espera i ens felicita, QUINA ILU VEURE'T, XAVAL!!!! Em pensava que no arribava!!! Ens recuperem al hotel a base de birra, cola i papes, i cap a Ribes!!! Estic tant cansada que em clapo tot el viatge de tornada, però tot tot, fins i tot en Norbi em diu que condueixi l'Audi I NO HO FAIG!!!! DECLINO CONDUIR L'AUDI, PER DÉU!!!!!
Dutza i preparar les brases pel sopar...ens fotem les botes!! En Bert està plenament recuperat, sopar a base de carn i bona companyia, i el millor....dormir al sofà amb la manteta, com a casa, davant la tele!!! a les dues em desperto i me'n vaig al llit, demà no hi ha despertador!!! ole ole!!!
Diumenge ens aixequem a quarts de 12, i en NOrbi és l'últim en aixecar-se, què fort!! Esmorzem amb la calma, agafem els bartulo i cap a la Lleixa a escalar un rato....ens trobem neu pel camí, fotrà rasca...en Norbi obre 2 quarts amb botes, i jo els faig amb bambes ( els gats estan a Premià), agafant confiança....I el campeon es fot a obrir un Vè amb les botes, un Vè que a dalt té un pas d'adherència...quin patiment! En sentim bufar des de baix! Amb un lance agafa la cadena i prueba superada!! no sense que la mujer gri-gri pateixi...i de cap al 6a+!!! L'Albert obre les dues primeres xapes, però no va convençut, fa fred i no li mola escalar amb fred...intenta el pas a la tercera varies vegades però no està concentrat, així que després de molt d'insistir-li decideix baixar i ho proba en Norbi. Novament al pas, puja peus i es queda pillat de dues nyapes. "Nès, al tanto que salto"...joer....em preparo per aguantar el saque, però crec que no caurà, pot la por però xapa fijo..."Norbi, tranquil, que xapes, tranquil"...aguantat en una nyapa, treu la cinta...i xapa!! Quin respir!!! Acaba la via acollonido però bé, és cabut i tira amunt, és el que té el papi norbi!!!!
Tornem a casa i tornem a fotre'ns un jalo del copon, hem embrutat molt per ser només 3 però és igual, el rentaplats farà la seva feina....acabem tots 3 al sofà esperant que acabi el rentaplats, i sortim de Ribes a les 9!!! nota: el rentaplats dura és de 2 hores, almenys el de Ribes!!
Gràcies Norbi per compartir la canal, pels ànims, pels riures, per obrir traça, per confiar en mi...
Gràcies compi per seguir-nos amb el walkie rollo expedició, per les patates i el somriure a l'arribada, pels riures i la complicitat....
dimecres, 7 de gener del 2009
Ferrataferrata!!! 4 de gener de 2009
Una altra feina pendent FETA!!! La Directissima o Ferrata del Roc del Quer ( com diu la Marta una fusió entre ella i jo....), li teniem ganes des de feia temps!!!! Diumenge, després d'esquiar a Porté dissabte, ens aixequem aviat i enfilem des l'Err cap a Canillo per Pas de la Casa, intentant trobar un bar on esmorzar....al final aparquem a Canillo i esmorzem. Temperatura: 0 graus, ideal ferrata....estem mandrosos però acabem fent un cop de cap i ens hi posem!!!!!
La primera grapa està una mica a castroculo, per desanimar als més temeraris, suposo....naltres anem conscienciats, poques ressenyes però totes diuen que està molt ben equipada, però que es molt vertical...no fa tant de fred (m'acabo treient el gore, sóc una exagerada...), tirem amunt, la ferrada té molt bona pinta...
La via és bastant vertical però em pensava que era més xunga, està molt molt i molt ben equipada, algun graó una mica lluny però s'hi arriba sense problemes, preses de mans molt xules i reunions amb parabols cada 3x4, sobretot a sobre trossos on empina més...flipem, realment està molt i molt ben equipada i és molt xula!!!
Anem agafant altura, de moment encara de bon humor perquè ens fem fotos i tot!!! Fa calor i no hi ha gel enlloc...passem un primer tros boscos, totalment equipat amb cable de vida.
Brutals les vistes!
Peacho de foto, si és que sóc una artista incompresa!!! ;P
Hem passat una segona zona boscosa, continuem flipant amb l'equipament...i arriba la paret vertical vertival. Fa impressio, és una paret molt llisa i molt vertical, i la ferrada flanqueja una mica cap a la dreta...no ho acabo de veure, em penjo i m'ho miro, els graons estan tant ben posats que no hi ha marge d'error, continuo tirant, surto del mini desplom i em penjo al mig de la paret per fer fotos al meu compi, fa una mica de rollo però s'ha de confiar en el material!!!
En Bert puja com una bala, aquí estem tots dos molt seriosos, la veritat, com es veu la paret és vertical i hi ha pati, he patit una mica, i en Bert també....novament una reunió super ben posada (portàvem corda, por si aca!)
I arribem a dalt hiper mega eufòrics!!! Ens hem polit l'aigua ( al final ha fet molta calor!!!), hem fet la ferrata en dues horetes, i ens hem parat en dues ocasions, o sigui que TREMENDO!!!
La baixada decidim fer-la per la carretera, no hem carretejat els grampons i tenim por de trobar gel de baixada...fa raskiña, i estem cansadets...tot d'una para un cotxe i baixa la finestreta, en Bert i jo ens mirem il·lusionats, una ànima caritativa que ens baixarà fins al cotxe!!! "aneu al pàrking" ens diu. "si!" contestem ilusionats..."doncs a la corba anterior hi ha un caminet molt maco que és més directe"...."ah, gràcies...."..mamon, no ens podies haver baixat??????
Mirem el cami, però no tenim ganes de baixar-hi, queden 3 corbes, però es fan eternes.....
Cotxe, Punt de trobada, caravana i a casa!!!!
Gràcies, compi, per una altre projecte fet realitat.....muaks!
dilluns, 5 de gener del 2009
Comença una nova aventura....2009
Comença un nou any, una nova aventura.... molts projectes, il·lusions, ganes de compartir.....
Podria fer una llarga reflexió sobre el 2008, les activitats, els cursos, les trobades socials, etcetc....però em quedo amb la gent, familia, amics, coneguts....que tinc la sort que m'acompanyin en el meu camí. Em quedo, també, amb tot allò viscut amb la pitufa, i amb la tranquil·litat de saber que sempre estarà al meu "peu de via".
La reflexió podria ser més llarga/currada, però tinc un sentiment contradictori a dins d'alegria i tristesa, així que tancarem sense més miraments....
Bé, a títol de reflexió per tots els meus amics " no muntanyeros", us penjo un article molt bo que ha sortit al Vertex, amb l'esperança de que aquells que encara em titlleu de "friki" entengueu la motivació i l'energia que suposa fer el que, en la mesura del que podem i MOLT humilment, fem.....
A tots, moltíssimes gràcies per transitar per la meva vida, per tot el que m'heu ensenyat i espero que m'ensenyeu, per tota la comprensió ( sobretot la familia) que em demostreu, per tot el carinyo i preocupació que rebo de vosaltres, i a alguns en concret, per tota la complicitat, aguante, ànims i gran gran carinyo i que em demostreu.....
Gràcies!
Podria fer una llarga reflexió sobre el 2008, les activitats, els cursos, les trobades socials, etcetc....però em quedo amb la gent, familia, amics, coneguts....que tinc la sort que m'acompanyin en el meu camí. Em quedo, també, amb tot allò viscut amb la pitufa, i amb la tranquil·litat de saber que sempre estarà al meu "peu de via".
La reflexió podria ser més llarga/currada, però tinc un sentiment contradictori a dins d'alegria i tristesa, així que tancarem sense més miraments....
Bé, a títol de reflexió per tots els meus amics " no muntanyeros", us penjo un article molt bo que ha sortit al Vertex, amb l'esperança de que aquells que encara em titlleu de "friki" entengueu la motivació i l'energia que suposa fer el que, en la mesura del que podem i MOLT humilment, fem.....
A tots, moltíssimes gràcies per transitar per la meva vida, per tot el que m'heu ensenyat i espero que m'ensenyeu, per tota la comprensió ( sobretot la familia) que em demostreu, per tot el carinyo i preocupació que rebo de vosaltres, i a alguns en concret, per tota la complicitat, aguante, ànims i gran gran carinyo i que em demostreu.....
Gràcies!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)